dijous, 4 d’agost de 2016

Per què una doble vida?

La privada i la pública? Sí, ja sé, tenim por de ser atacats (criticats, ridiculitzats, jutjats, menystinguts, desvaloritzats, comparats, etc, etc) amb el que som realment, que és el que solem mostrar, una mica al menys, a la nostra intimitat o esfera més privada. Però no seria més amable, més humà, no ens faria sentir que estem tots al mateix vaixell, si ens poguéssim mostrar amb el que sigui que estem sentint en el moment? No tenim tots problemes? La nostra vida té alts i baixos, i quan estem baixos és quan necessitem que hi hagi algú més que ens mostri que ha passat per aquí i/o que empatitza amb nosaltres i que no cal amagar el que ens passa realment.

Les xarxes socials serveixen per airejar i "photoshopejar" aquesta intimitat, però només allò que sentim que ens donarà una imatge més "perfecta", més atractiva cap a l'exterior. Quin avorriment!! Qui no està fart de missatgets empalagosos entre parelles al facebook i de fotos de famílies "perfectes" amb cases "perfectes", fills "perfectes" i vacances encara més "perfectes"? A part que és una pràctica perillosa, genera enveja i frustració i, a més, enveja de què, d'una mentida, d'una imatge sense fons real? Les mentides mai satisfan a ningú, ni al que les diu ni al que les rep, perquè no hi ha realitat. Si no hi ha veritat, realitat, no hi ha res.

Podríem començar a ser més honestos i anar sostenint la por a dir les coses com són i de mostrar-nos com som, però no renunciant a dir la nostra veritat i a poder ser acompanyats i entesos amb el que ens passa. En definitiva,  podríem viure més autènticament, fer i dir el que ens doni la gana. Jo vull un món així. La meva part ja la vaig començar a posar en pràctica quan vaig començar aquest blog, entre altres coses que fa temps que faig de manera molt més autèntica. Ara vull anar més enllà, ser encara més transparent a tots els àmbits. Un repte?