divendres, 5 d’agost de 2016

La importància de ser amable

Ahir parlava de la importància de ser autèntic, d'expressar-se amb la veritat del que es creu i se sent en tot moment i a tot arreu, sempre que es vulgui, vaja. De fet, no se m'acut una definició més bona del que seria ser lliure.

Però la nostra llibertat té uns limits que sempre tenen a veure amb no envair els límits de les altres persones. Si per sentir-nos bé nosaltres, hem de no respectar una altra persona o ser desagradable amb algú altre, per aquí no anem bé. Per això, per mi, és molt important no oblidar-me de ser amable, empàtica i respectuosa. Per suposat, que moltes vegades no em surt així, sóc molt imperfecta jo, vaja, com tothom, que cadascú té els seus temes a treballar-se. Però quan no em surt, me'n responsabilitzo.

Primer exemple: a mi m'agrada anar ràpid en general a tot arreu i amb diferent activitats. Em trobo persones que per mi van molt lentes i, a vegades, les visc una mica com a obstacles, o sent sincera, vaja, com a una nosa important! Doncs bé, si vaig per carretera, les avanço en quant puc i ja està. Aquí hi ha la meva llibertat i aquí acaba. Però la meva llibertat no inclou que li cridi per la finestra "tortuga, perquè no et quedes a casa, que fas nosa!!" o coses pitjors que em venen en molts moments. Això últim és el meu problema, el meu tema, treball que tinc a resoldre amb la meva impaciència i càrrega. Jo l'adelanto amb "amabilitat" i el deixo que vagi al seu propi ritme sense voler que vagi al meu. Sense menysprear-lo per tenir un ritme diferent del meu ( i que en molts casos deu ser més natural, menys defensiu que el meu). I punt.

Primer, ser amable, després fer el que vulguis, però mai oblidar el respecte i l'amabilitat.

Segon exemple: fent classe. Hi ha un alumne que triga molt (pels meus estàndards passats de volta) a contestar, que no se'n surt tot i que l'estic ajudant, que s'encalla. Sento que corre el temps i que tinc feina per fer i altres alumnes (de fet, normalment cap a vint i pico més) als quals atendre. Amable i respectuosament, li dic que s'ho miri amb calma a casa i el proper dia ho comentem, que començo a preocupar-me pel temps. Aquesta és la meva llibertat de seguir a un ritme que sigui bo per mi, per tant, ser autèntica i actuar des de la meva veritat, sense carregar-me'l amb ell. Si em surt menyspreu cap a ell, si em surt apretar-lo perquè es posi a córrer, si em surt passar d'ell o qüestionar-lo per tenir el ritme que té, tot això és meu i no té a veure amb ell. Això ja no forma part de la meva llibertat, això és no respectar l'altre i no ser amable a l'hora de comunicar el que em passa en relació.

La cago sovint, per suposat, ja ho he dit abans. Ara, no sento cap vergonya en reconéixer-ho públicament i expressar a qualsevol que em sap greu no haver fet ús de la meva llibertat de manera respectuosa. No és el que vaig aprendre de petita, jo vaig sortir endavant apartant els altres de qualsevol manera. Estic en procés d'aprenentatge i sent amable amb mi mateixa quan no em surt, que si no practico amb mi mateixa primer, no poden començar a sortir l'amabilitat i el respecte cap als altres.

dijous, 4 d’agost de 2016

Per què una doble vida?

La privada i la pública? Sí, ja sé, tenim por de ser atacats (criticats, ridiculitzats, jutjats, menystinguts, desvaloritzats, comparats, etc, etc) amb el que som realment, que és el que solem mostrar, una mica al menys, a la nostra intimitat o esfera més privada. Però no seria més amable, més humà, no ens faria sentir que estem tots al mateix vaixell, si ens poguéssim mostrar amb el que sigui que estem sentint en el moment? No tenim tots problemes? La nostra vida té alts i baixos, i quan estem baixos és quan necessitem que hi hagi algú més que ens mostri que ha passat per aquí i/o que empatitza amb nosaltres i que no cal amagar el que ens passa realment.

Les xarxes socials serveixen per airejar i "photoshopejar" aquesta intimitat, però només allò que sentim que ens donarà una imatge més "perfecta", més atractiva cap a l'exterior. Quin avorriment!! Qui no està fart de missatgets empalagosos entre parelles al facebook i de fotos de famílies "perfectes" amb cases "perfectes", fills "perfectes" i vacances encara més "perfectes"? A part que és una pràctica perillosa, genera enveja i frustració i, a més, enveja de què, d'una mentida, d'una imatge sense fons real? Les mentides mai satisfan a ningú, ni al que les diu ni al que les rep, perquè no hi ha realitat. Si no hi ha veritat, realitat, no hi ha res.

Podríem començar a ser més honestos i anar sostenint la por a dir les coses com són i de mostrar-nos com som, però no renunciant a dir la nostra veritat i a poder ser acompanyats i entesos amb el que ens passa. En definitiva,  podríem viure més autènticament, fer i dir el que ens doni la gana. Jo vull un món així. La meva part ja la vaig començar a posar en pràctica quan vaig començar aquest blog, entre altres coses que fa temps que faig de manera molt més autèntica. Ara vull anar més enllà, ser encara més transparent a tots els àmbits. Un repte?