divendres, 5 d’agost de 2016

La importància de ser amable

Ahir parlava de la importància de ser autèntic, d'expressar-se amb la veritat del que es creu i se sent en tot moment i a tot arreu, sempre que es vulgui, vaja. De fet, no se m'acut una definició més bona del que seria ser lliure.

Però la nostra llibertat té uns limits que sempre tenen a veure amb no envair els límits de les altres persones. Si per sentir-nos bé nosaltres, hem de no respectar una altra persona o ser desagradable amb algú altre, per aquí no anem bé. Per això, per mi, és molt important no oblidar-me de ser amable, empàtica i respectuosa. Per suposat, que moltes vegades no em surt així, sóc molt imperfecta jo, vaja, com tothom, que cadascú té els seus temes a treballar-se. Però quan no em surt, me'n responsabilitzo.

Primer exemple: a mi m'agrada anar ràpid en general a tot arreu i amb diferent activitats. Em trobo persones que per mi van molt lentes i, a vegades, les visc una mica com a obstacles, o sent sincera, vaja, com a una nosa important! Doncs bé, si vaig per carretera, les avanço en quant puc i ja està. Aquí hi ha la meva llibertat i aquí acaba. Però la meva llibertat no inclou que li cridi per la finestra "tortuga, perquè no et quedes a casa, que fas nosa!!" o coses pitjors que em venen en molts moments. Això últim és el meu problema, el meu tema, treball que tinc a resoldre amb la meva impaciència i càrrega. Jo l'adelanto amb "amabilitat" i el deixo que vagi al seu propi ritme sense voler que vagi al meu. Sense menysprear-lo per tenir un ritme diferent del meu ( i que en molts casos deu ser més natural, menys defensiu que el meu). I punt.

Primer, ser amable, després fer el que vulguis, però mai oblidar el respecte i l'amabilitat.

Segon exemple: fent classe. Hi ha un alumne que triga molt (pels meus estàndards passats de volta) a contestar, que no se'n surt tot i que l'estic ajudant, que s'encalla. Sento que corre el temps i que tinc feina per fer i altres alumnes (de fet, normalment cap a vint i pico més) als quals atendre. Amable i respectuosament, li dic que s'ho miri amb calma a casa i el proper dia ho comentem, que començo a preocupar-me pel temps. Aquesta és la meva llibertat de seguir a un ritme que sigui bo per mi, per tant, ser autèntica i actuar des de la meva veritat, sense carregar-me'l amb ell. Si em surt menyspreu cap a ell, si em surt apretar-lo perquè es posi a córrer, si em surt passar d'ell o qüestionar-lo per tenir el ritme que té, tot això és meu i no té a veure amb ell. Això ja no forma part de la meva llibertat, això és no respectar l'altre i no ser amable a l'hora de comunicar el que em passa en relació.

La cago sovint, per suposat, ja ho he dit abans. Ara, no sento cap vergonya en reconéixer-ho públicament i expressar a qualsevol que em sap greu no haver fet ús de la meva llibertat de manera respectuosa. No és el que vaig aprendre de petita, jo vaig sortir endavant apartant els altres de qualsevol manera. Estic en procés d'aprenentatge i sent amable amb mi mateixa quan no em surt, que si no practico amb mi mateixa primer, no poden començar a sortir l'amabilitat i el respecte cap als altres.

dijous, 4 d’agost de 2016

Per què una doble vida?

La privada i la pública? Sí, ja sé, tenim por de ser atacats (criticats, ridiculitzats, jutjats, menystinguts, desvaloritzats, comparats, etc, etc) amb el que som realment, que és el que solem mostrar, una mica al menys, a la nostra intimitat o esfera més privada. Però no seria més amable, més humà, no ens faria sentir que estem tots al mateix vaixell, si ens poguéssim mostrar amb el que sigui que estem sentint en el moment? No tenim tots problemes? La nostra vida té alts i baixos, i quan estem baixos és quan necessitem que hi hagi algú més que ens mostri que ha passat per aquí i/o que empatitza amb nosaltres i que no cal amagar el que ens passa realment.

Les xarxes socials serveixen per airejar i "photoshopejar" aquesta intimitat, però només allò que sentim que ens donarà una imatge més "perfecta", més atractiva cap a l'exterior. Quin avorriment!! Qui no està fart de missatgets empalagosos entre parelles al facebook i de fotos de famílies "perfectes" amb cases "perfectes", fills "perfectes" i vacances encara més "perfectes"? A part que és una pràctica perillosa, genera enveja i frustració i, a més, enveja de què, d'una mentida, d'una imatge sense fons real? Les mentides mai satisfan a ningú, ni al que les diu ni al que les rep, perquè no hi ha realitat. Si no hi ha veritat, realitat, no hi ha res.

Podríem començar a ser més honestos i anar sostenint la por a dir les coses com són i de mostrar-nos com som, però no renunciant a dir la nostra veritat i a poder ser acompanyats i entesos amb el que ens passa. En definitiva,  podríem viure més autènticament, fer i dir el que ens doni la gana. Jo vull un món així. La meva part ja la vaig començar a posar en pràctica quan vaig començar aquest blog, entre altres coses que fa temps que faig de manera molt més autèntica. Ara vull anar més enllà, ser encara més transparent a tots els àmbits. Un repte?

dijous, 31 de març de 2016

La mare que farà classes de futbol al seu fill

Mare al futbol queixant-se de com juga el fill: "Quan arribem a casa, hi ha un a qui la seva mare li farà classes de futbol". Em repateja i com sempre que això em passa, en comptes de començar a tirar bilis cap a ella (cosa que mentalment ja vaig fer una estoneta, jeje), vaig anar a mi. Per què em molestava tant aquella dona amb aquella veu tan exigent i que no parava de parlar i dir el que tothom havia de fer i que tractava el seu fill d'inútil? Doncs perquè jo no em volia reconèixer amb comportaments similars, però els tinc.

Sí, sí, és més fàcil dir que allò que no t'agrada és a fora que reconèixer que tu tens "temasso". Doncs sí, tinc tema, ho reconec. Jo també he volgut que els meus fills ho facin tot bé i que em facin sentir orgullosa i he anat a preguntar-me què pensaran els altres dels meus fills i en conseqüència de mi. Havien de ser 10s, havien de saber fer-ho tot molt bé i això passa per davant de disfrutar i de viure al seu ritme. Passa per davant de decidir com es posen a fer les coses i a quines volen implicar-se més o menys i de decidir potser que simplement volen jugar, que no volen competir o que hi ha dies que tant els fa el joc o l'estudi o el que sigui que tenen entre mans. Anant relacionant-me amb ells i podent-los sentir una mica, he anat deixant enrere i podent estar amb que el meu fill pugui treure un 5 i/o un 6 i que hi hagi dies que no dongui una amb el futbol, per exemple. He anat descobrint que la relació amb els meus fills no es basa amb exigir-los rendiment, sinó amb el vincle des del cor i amb conéixer qui són i com són i vaig fent passets cap aquí, a vegades amb més èxit i d'altres amb menys, tot s'ha de dir.

El que passa és que el tema d'aquest missatge no és que no deixem que els nens vagin trobant el que volen fer a la vida i com ho volen fer i que ens relacionem amb ells des del tema del rendiment i l'exigència, que ja és un tema prou greu. El tema d'aquest missatge va més enllà, vol mostrar com això té molta més repercusió de la que creiem.

Moltes mares incordiem molt els nostres fills masculins. Avui toca parlar de mares i fills, però les mares també incordien les filles i els pares els fills i les filles, però avui toca mare i fill. I el que no tenim en compte és que ens carreguem la relació amb els fills des d'aquí, perquè no hi ha estimació quan el que vols és que el teu fill rendeixi i estàs des de l'exigència i no pots acceptar que hi ha dies i diferents motivacions i maneres de fer. I aquest fill aprèn a relacionar-se amb les nenes i les dones segons la relació que pot establir amb la mare. I si la mare l'ha estat incordiant dia sí, dia també, el que aprèn és que les dones incordien. Per tant, voldrà relacionar-s'hi per la sexualitat, però fugirà d'ella de diferents maneres, ja que la cosa és que se sent agobiat/exigit/incordiat per la dona.

Doncs bé, l'altre dia vaig sentir a aquella mare, vaig mirar el nen i vaig imaginar-me a aquell nen fugint de la implicació emocional i el compromís amb la dona, ja que entrar en aquest terreny per ell estarà associat amb com la mare se'l menjava amb patates i, és clar, a la mare no la podia engegar de petit, però a les dones amb les que es relacioni sí que els hi col.locarà tot de coses que no ha pogut fer amb la mare, perquè en el fons, salvarà a la seva mare. Salvarà a la que l'ha exigit i agobiat i carregarà la seva motxil.la a les de fora.

Aquella dona de fora que es (no) relacioni amb ell, podria ser que tingués un fill amb ell. I des de la càrrega emocional de no haver comptat amb l'home a nivell relacional íntim (l'home actual i el seu propi pare primer), li carregarà al fill coses que no li pertoquen i també començarà a exigir-li coses que no toquen i el nen acabarà sent un altre home al que les dones incordien. Si no es para, generació rere generació, el tema de fons serà allà... Fins quan? Hi podem fer alguna cosa perquè la cosa no evolucioni així? Sí, treballar-se els "temassos". Cada "temasso" treballat per una pare o una mare, ja no passarà de la mateixa manera a la generació següent. Jo ho he fet a través de la psicoteràpia. Cadascú que trobi la manera que li vagi millor, però pleaseeee, no passem els temes tal quals als nostres nens!! Hem de mirar de millorar l'espècie!! Des del cor, això sí.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

No és l'altre, sóc jo

Avui, llegint un article a la web sobre el significat de la casa astrològica 8 (bastant present a la meva carta astral), he trobat aquest paràgraf amb una metàfora que m'ha ressonat profundament. I és que al meu dia a dia vaig comprovant i integrant que quan em passen coses que m'afecten molt amb una altra persona, quan hi ha un conflicte amb el qual em quedo enganxada, és que de fons hi ha algun tema meu que no tinc a la consciència i, per tant, del que no em puc fer responsable encara. 

En realitat, tot conflicte amb l'altre és un pretext per amagar-se d'un de més gran . Un s'amaga dels seus propis diables, com molt bé explica el següent conte : " Un monjo tibetà, lliurat a un llarg i solitari, meditatiu retir , va començar a tenir al·lucinacions d'una aranya. Cada dia l'aranya apareixia més gran, fins que per últim la seva grandària va ser com la de l'home i la seva aparença amenaçadora. en aquest punt el monjo va demanar consell al seu guru i va rebre aquesta resposta : « la propera vegada que s'aparegui l'aranya, dibuixa una creu al seu ventre i després, després de reflexionar , agafa un ganivet i claval enmig d'aquesta creu. » l'endemà, el monjo va veure l'aranya , va dibuixar la creu i després va meditar . En el precís instant en què es disposava a clavar el ganivet, va mirar cap avall i, amb sorpresa , va veure la marca dibuixada amb guix sobre el seu propi melic. "

Què us suggereix a vosaltres?

diumenge, 14 de juny de 2015

Com triar el company de vida ideal

L'escriptora Clarissa Pinkola Estés va escriure aquest text aconsellant sobre com es pot trobar una parella per tota la vida. Em semblen consells molt valuosos i a tenir en compte:

1- Tria a algú com si fossis cec. Tanca els ulls i observa què pots sentir d'aquesta persona, de la seva gentilesa, la seva lleialtat, la seva comprensió, la seva devoció, la seva habilitat per ocupar-se de tu, la seva habilitat per cuidar de si mateix com un ser independent. En la nostra cultura ens basem molt en el que veiem amb els nostres ulls externs. Però quan mirem a des del nostre amor, és molt més important el que veiem amb els ulls tancats.

2- Tria a algú que tingui l'habilitat d'aprendre. Si hi ha alguna cosa que veritablement fa diferència entre un amant per a tota la vida i un de fugaç, és una persona que tingui l'habilitat d'aprendre. Diu el refrany “l'ignorant és poc tolerant”. Aquells que no poden aprendre coses noves, veure les coses amb una nova llum, ser curiosos sobre el món i sobre com funcionen les coses o les persones, sovint es tanquen i diuen. “No, això ha de ser així, d'aquesta manera” i per a una relació de tota la vida és millor estar amb algú que s'obri i es tanqui aprenent i evolucionant.

divendres, 15 d’agost de 2014

Cor i Consciència


He començat un nou projecte al qual li vaig donant forma de manera tranquil.la i el més connectada possible, sense córrer i veient quina forma va agafant:

Cor i Consciència

L'objectiu: contribuir amb el meu granet de sorra a que al món hi hagi més consciència i es pugui connectar amb el cor.

dijous, 12 de juny de 2014

L'impacte de les noves generacions

L'altre dia vaig descobrir una organització sense ànim de lucre que es diu Acumen. Una organització amb la missió de canviar la manera com el món adreça la pobresa. Acumen fa formació de líders mundials perquè aquests líders introdueixin canvis en els seus entorns. Els formen a nivell d'economia i finances, a nivell d'ètica i moral i a nivell d'habilitats executives. Els canvis a introduir són per a millorar la vida de les persones i el que fan aquests líders és promoure que les persones tinguin les eines per poder sortir de la pobresa i que ells mateixos canviïn el seu món, el seu entorn.

Al 2013 es va graduar una nova fornada de líders d'Acumen i la seva declaració final és que treballen pel següent:

FELLOWS DECLARATION

A SELFLESS society
rooted in the TRUE IDENTITY
of all VOICES,
raised in HOPE and LOVE,
acting with COURAGE
through SERVICE
and ACTION,
while TAKING RISKS
to reach collective HAPPINESS

Una societat ENTREGADA
arrelada en la IDENTITAT DE VERITAT
de totes les VEUS,
criada en l'ESPERANÇA i l'AMOR,
actuant amb VALENTIA
a través del SERVEI
i l'ACCIÓ,
mentre es PRENEN ELS RISCOS
per aconseguir la FELICITAT COL.LECTIVA.

A aquests vídeos surten tots explicant el que fan i el que faran (activeu subtítols en espanyol):  




Jo vull líders d'aquests pel món. Aquesta iniciativa porta a la realitat allò que he escoltat moltes vegades que el que fa falta és canviar als que ens lideren, que la casta de líders que hi ha hagut fins ara representa un model egoïsta i cobdiciós en el qual només uns pocs acumulen i es beneficien del que és de tots.

dilluns, 9 de juny de 2014

La cobdícia i el Procés Constituent

Avui he visitat la pàgina web del Procés Constituent i a l'apartat de campanyes he trobat varis vídeos on persones conegudes a Catalunya (entre elles, en Tortell Poltrona, per exemple, un paiasso amb molt de seny) parlen del que és la cobdícia i la seva relació amb la banca actual i el capitalisme.

Us deixo l'enllaç, que val la pena mirar-se'ls i quedar-se amb moltes de les coses que es comenten:

La cobdícia segons...

I hem de passar a l'acció tots plegats, cadascú com pugui i en la mesura que pugui, però no podem deixar el nostre present i el nostre futur en mans dels cobdiciosos.



dijous, 5 de juny de 2014

La riquesa no material o viure en l'abundància

Em sento molt més rica que abans i no em refereixo a res material. Tots sabem que hi ha milionaris garrepes i que viuen en la desconfiança i la por o que volen més i més diners i pertinences. Aquesta gent té molt més del que necessita i del que molta gent tindrà mai a nivell material, però no se senten rics. No viuen una vida abundant.

Un pot sentir-se ric independentment de les possessions materials. Es pot ser ric en experiències i connexions, en vivències, en temps, en llibertat, en tranquil.litat, en alegria, en amor, en respecte, en intimitat, en petons, en idees, en creació, en disfrutar el moment, en confiança, en carícies, en espontaneïtat, en amistat, en ganes de viure... Aquesta és la riquesa que vaig experimentant cada vegada més. Sento que visc amb abundància i que tota aquesta riquesa no depèn dels diners o les coses que tinc.

La llista podria ser més llarga. Què més se us acudeix?




dimecres, 4 de juny de 2014

Reis? Només si són mags

Amb els tres reis mags hi ha suficient, ells són diferents, ells creen màgia. Ells porten regals, els altres ens roben a tots plegats.

Joan Carles abdica i com podem permetre que hi posin al fill al mateix lloc? Un lloc que representa el més carca d'una societat acabada, casposa, sense cap mena de sentit ni funció en la nostra actualitat (de fet, l'ha tingut mai?). La majoria dels joves sense feina i aquesta gent vivint de nosaltres i anant tenint fills perquè els mantinguem entre tots i pels segles dels segles.

Els reis no dimiteixen ni quan són enxampats a l'Àfrica, no precisament ajudant una ONG. Tot i que al nostre país tampoc ho fan els polítics ni que hi hagi Bárcenas. Quin panorama!

El primer acte de Felip: un acte castrense. La foto plena de tíos amb uniforme i cara de mala llet i el capellà que no falti. Vaja, que si la foto és en blanc i negre, et poses a buscar en Franco. Què volen dir amb aquest primer acte, que ens protegeixen de què? De nosaltres mateixos? I a aquest Felip no li cau la cara de vergonya que l'hagin endollat d'aquesta manera? Algú amb la seva edat encara pot pensar que els reis han d'existir? I voler-ho ser? Uff, quin nivell! On és el seu orgull de conseguir les coses per ell mateix?