dilluns, 5 de desembre de 2016

No respondre a la provocació

Quan te n'adones que allà on abans el provocador t'enganxava i tu reaccionaves/saltaves, ara ja no saltes i pots posar el límit abans, comences a saborejar el que vol dir la llibertat.

Feu el camí cap al vostre interior, com sigui, ja trobareu la manera. Només així es pot arribar a ser lliure i viure com una vol.

dimecres, 23 de novembre de 2016

Una cosa ( i només una cosa) darrere l'altra

Ahir vaig entrar en "estrés galopante". Quan això em passa surto en estampida i faig diverses coses al mateix temps, sí, moltes al mateix temps. Què sento quan faig això? Bàsicament no em sento. Però si em paro una mica, el que sento és malestar: el cos en tensió i sensació d'angoixa per no tenir temps per fer tot el que he de fer. Ahir vaig haver d'enviar tres mails per dir el mateix, perquè a cada mail, em deixava alguna cosa o hi havia algun error.

Finalment, vaig parar i vaig començar a sentir que tinc temps, el meu temps. Avui he fet una cosa darrere l'altra. No he parat i ha estat un dia intens de feina, com tants d'altres, però l'he viscut des de la calma perquè he sentit a dins meu que el temps el tenia i que jo triava què feia i com ho feia. Ho he aconseguit i em fa estar molt contenta. Fa un temps, no ho aconseguia i acabava petant: somatitzant i desorganitzant-me. Em satisfà comprovar com el procés de coneixement intern amb el que estic compromesa dóna els seus fruits.

dijous, 27 d’octubre de 2016

Com t'han criat afecta la teva salut

http://spiritualityhealth.com/articles/how-childhood-trauma-affects-adult-health

http://www.wsj.com/articles/research-finds-parenting-style-affects-children-in-unexpected-ways-1479744903?mod=e2fb

Comprovat amb diversos estudis i no només amb adults que han patit diverses formes de maltracte i /o abandonament de petits: un nen traumatitzat té molts més números per tenir mala salut de gran.

L'estil de criança i la forma d'educar els fills afecta la salut física dels nens i continua quan aquests són adults.

Hi pràctiques i o comportaments cap als nens de part de les figures de referència (pares, familiars, mestres...), que no es consideren tan greus, com, per exemple, ignorar les seves necessitats i el seu ritme, no prestar-los massa atenció, ser molt exigents i poc afectuosos, i que no es consideren maltracte, però que tenen conseqüències en la salut d'aquests nens que perduren quan són adults. Ja sabíem que com s'havia viscut la infantesa repercutia en la salut mental i emocional, però no s'havia associat tan directament amb la salut física.


dijous, 15 de setembre de 2016

Tensió i rigidesa, però ens sentim?

Sou conscients que molts de vosaltres no deixeu anar la vostra tensió corporal ni quan dormiu?
Sou conscients que la tensió corporal no deixa que us sentiu?
Sou conscients de la rigidesa que s'instal.la a les vostres articulacions pel poc moviment i pel moviment repetitiu?
Sou conscients que rigidesa corporal és igual a rigidesa mental?
Sou conscients que no fluiu?
Sou conscients de la necessitat de descans?
Sou conscients de la dificultat per experimentar plaer?


divendres, 5 d’agost de 2016

La importància de ser amable

Ahir parlava de la importància de ser autèntic, d'expressar-se amb la veritat del que es creu i se sent en tot moment i a tot arreu, sempre que es vulgui, vaja. De fet, no se m'acut una definició més bona del que seria ser lliure.

Però la nostra llibertat té uns limits que sempre tenen a veure amb no envair els límits de les altres persones. Si per sentir-nos bé nosaltres, hem de no respectar una altra persona o ser desagradable amb algú altre, per aquí no anem bé. Per això, per mi, és molt important no oblidar-me de ser amable, empàtica i respectuosa. Per suposat, que moltes vegades no em surt així, sóc molt imperfecta jo, vaja, com tothom, que cadascú té els seus temes a treballar-se. Però quan no em surt, me'n responsabilitzo.

Primer exemple: a mi m'agrada anar ràpid en general a tot arreu i amb diferent activitats. Em trobo persones que per mi van molt lentes i, a vegades, les visc una mica com a obstacles, o sent sincera, vaja, com a una nosa important! Doncs bé, si vaig per carretera, les avanço en quant puc i ja està. Aquí hi ha la meva llibertat i aquí acaba. Però la meva llibertat no inclou que li cridi per la finestra "tortuga, perquè no et quedes a casa, que fas nosa!!" o coses pitjors que em venen en molts moments. Això últim és el meu problema, el meu tema, treball que tinc a resoldre amb la meva impaciència i càrrega. Jo l'adelanto amb "amabilitat" i el deixo que vagi al seu propi ritme sense voler que vagi al meu. Sense menysprear-lo per tenir un ritme diferent del meu ( i que en molts casos deu ser més natural, menys defensiu que el meu). I punt.

Primer, ser amable, després fer el que vulguis, però mai oblidar el respecte i l'amabilitat.

Segon exemple: fent classe. Hi ha un alumne que triga molt (pels meus estàndards passats de volta) a contestar, que no se'n surt tot i que l'estic ajudant, que s'encalla. Sento que corre el temps i que tinc feina per fer i altres alumnes (de fet, normalment cap a vint i pico més) als quals atendre. Amable i respectuosament, li dic que s'ho miri amb calma a casa i el proper dia ho comentem, que començo a preocupar-me pel temps. Aquesta és la meva llibertat de seguir a un ritme que sigui bo per mi, per tant, ser autèntica i actuar des de la meva veritat, sense carregar-me'l amb ell. Si em surt menyspreu cap a ell, si em surt apretar-lo perquè es posi a córrer, si em surt passar d'ell o qüestionar-lo per tenir el ritme que té, tot això és meu i no té a veure amb ell. Això ja no forma part de la meva llibertat, això és no respectar l'altre i no ser amable a l'hora de comunicar el que em passa en relació.

La cago sovint, per suposat, ja ho he dit abans. Ara, no sento cap vergonya en reconéixer-ho públicament i expressar a qualsevol que em sap greu no haver fet ús de la meva llibertat de manera respectuosa. No és el que vaig aprendre de petita, jo vaig sortir endavant apartant els altres de qualsevol manera. Estic en procés d'aprenentatge i sent amable amb mi mateixa quan no em surt, que si no practico amb mi mateixa primer, no poden començar a sortir l'amabilitat i el respecte cap als altres.

dijous, 4 d’agost de 2016

Per què una doble vida?

La privada i la pública? Sí, ja sé, tenim por de ser atacats (criticats, ridiculitzats, jutjats, menystinguts, desvaloritzats, comparats, etc, etc) amb el que som realment, que és el que solem mostrar, una mica al menys, a la nostra intimitat o esfera més privada. Però no seria més amable, més humà, no ens faria sentir que estem tots al mateix vaixell, si ens poguéssim mostrar amb el que sigui que estem sentint en el moment? No tenim tots problemes? La nostra vida té alts i baixos, i quan estem baixos és quan necessitem que hi hagi algú més que ens mostri que ha passat per aquí i/o que empatitza amb nosaltres i que no cal amagar el que ens passa realment.

Les xarxes socials serveixen per airejar i "photoshopejar" aquesta intimitat, però només allò que sentim que ens donarà una imatge més "perfecta", més atractiva cap a l'exterior. Quin avorriment!! Qui no està fart de missatgets empalagosos entre parelles al facebook i de fotos de famílies "perfectes" amb cases "perfectes", fills "perfectes" i vacances encara més "perfectes"? A part que és una pràctica perillosa, genera enveja i frustració i, a més, enveja de què, d'una mentida, d'una imatge sense fons real? Les mentides mai satisfan a ningú, ni al que les diu ni al que les rep, perquè no hi ha realitat. Si no hi ha veritat, realitat, no hi ha res.

Podríem començar a ser més honestos i anar sostenint la por a dir les coses com són i de mostrar-nos com som, però no renunciant a dir la nostra veritat i a poder ser acompanyats i entesos amb el que ens passa. En definitiva,  podríem viure més autènticament, fer i dir el que ens doni la gana. Jo vull un món així. La meva part ja la vaig començar a posar en pràctica quan vaig començar aquest blog, entre altres coses que fa temps que faig de manera molt més autèntica. Ara vull anar més enllà, ser encara més transparent a tots els àmbits. Un repte?

dijous, 31 de març de 2016

La mare que farà classes de futbol al seu fill

Mare al futbol queixant-se de com juga el fill: "Quan arribem a casa, hi ha un a qui la seva mare li farà classes de futbol". Em repateja i com sempre que això em passa, en comptes de començar a tirar bilis cap a ella (cosa que mentalment ja vaig fer una estoneta, jeje), vaig anar a mi. Per què em molestava tant aquella dona amb aquella veu tan exigent i que no parava de parlar i dir el que tothom havia de fer i que tractava el seu fill d'inútil? Doncs perquè jo no em volia reconèixer amb comportaments similars, però els tinc.

Sí, sí, és més fàcil dir que allò que no t'agrada és a fora que reconèixer que tu tens "temasso". Doncs sí, tinc tema, ho reconec. Jo també he volgut que els meus fills ho facin tot bé i que em facin sentir orgullosa i he anat a preguntar-me què pensaran els altres dels meus fills i en conseqüència de mi. Havien de ser 10s, havien de saber fer-ho tot molt bé i això passa per davant de disfrutar i de viure al seu ritme. Passa per davant de decidir com es posen a fer les coses i a quines volen implicar-se més o menys i de decidir potser que simplement volen jugar, que no volen competir o que hi ha dies que tant els fa el joc o l'estudi o el que sigui que tenen entre mans. Anant relacionant-me amb ells i podent-los sentir una mica, he anat deixant enrere i podent estar amb que el meu fill pugui treure un 5 i/o un 6 i que hi hagi dies que no dongui una amb el futbol, per exemple. He anat descobrint que la relació amb els meus fills no es basa amb exigir-los rendiment, sinó amb el vincle des del cor i amb conéixer qui són i com són i vaig fent passets cap aquí, a vegades amb més èxit i d'altres amb menys, tot s'ha de dir.

El que passa és que el tema d'aquest missatge no és que no deixem que els nens vagin trobant el que volen fer a la vida i com ho volen fer i que ens relacionem amb ells des del tema del rendiment i l'exigència, que ja és un tema prou greu. El tema d'aquest missatge va més enllà, vol mostrar com això té molta més repercusió de la que creiem.

Moltes mares incordiem molt els nostres fills masculins. Avui toca parlar de mares i fills, però les mares també incordien les filles i els pares els fills i les filles, però avui toca mare i fill. I el que no tenim en compte és que ens carreguem la relació amb els fills des d'aquí, perquè no hi ha estimació quan el que vols és que el teu fill rendeixi i estàs des de l'exigència i no pots acceptar que hi ha dies i diferents motivacions i maneres de fer. I aquest fill aprèn a relacionar-se amb les nenes i les dones segons la relació que pot establir amb la mare. I si la mare l'ha estat incordiant dia sí, dia també, el que aprèn és que les dones incordien. Per tant, voldrà relacionar-s'hi per la sexualitat, però fugirà d'ella de diferents maneres, ja que la cosa és que se sent agobiat/exigit/incordiat per la dona.

Doncs bé, l'altre dia vaig sentir a aquella mare, vaig mirar el nen i vaig imaginar-me a aquell nen fugint de la implicació emocional i el compromís amb la dona, ja que entrar en aquest terreny per ell estarà associat amb com la mare se'l menjava amb patates i, és clar, a la mare no la podia engegar de petit, però a les dones amb les que es relacioni sí que els hi col.locarà tot de coses que no ha pogut fer amb la mare, perquè en el fons, salvarà a la seva mare. Salvarà a la que l'ha exigit i agobiat i carregarà la seva motxil.la a les de fora.

Aquella dona de fora que es (no) relacioni amb ell, podria ser que tingués un fill amb ell. I des de la càrrega emocional de no haver comptat amb l'home a nivell relacional íntim (l'home actual i el seu propi pare primer), li carregarà al fill coses que no li pertoquen i també començarà a exigir-li coses que no toquen i el nen acabarà sent un altre home al que les dones incordien. Si no es para, generació rere generació, el tema de fons serà allà... Fins quan? Hi podem fer alguna cosa perquè la cosa no evolucioni així? Sí, treballar-se els "temassos". Cada "temasso" treballat per una pare o una mare, ja no passarà de la mateixa manera a la generació següent. Jo ho he fet a través de la psicoteràpia. Cadascú que trobi la manera que li vagi millor, però pleaseeee, no passem els temes tal quals als nostres nens!! Hem de mirar de millorar l'espècie!! Des del cor, això sí.

dissabte, 31 d’octubre de 2015

No és l'altre, sóc jo

Avui, llegint un article a la web sobre el significat de la casa astrològica 8 (bastant present a la meva carta astral), he trobat aquest paràgraf amb una metàfora que m'ha ressonat profundament. I és que al meu dia a dia vaig comprovant i integrant que quan em passen coses que m'afecten molt amb una altra persona, quan hi ha un conflicte amb el qual em quedo enganxada, és que de fons hi ha algun tema meu que no tinc a la consciència i, per tant, del que no em puc fer responsable encara. 

En realitat, tot conflicte amb l'altre és un pretext per amagar-se d'un de més gran . Un s'amaga dels seus propis diables, com molt bé explica el següent conte : " Un monjo tibetà, lliurat a un llarg i solitari, meditatiu retir , va començar a tenir al·lucinacions d'una aranya. Cada dia l'aranya apareixia més gran, fins que per últim la seva grandària va ser com la de l'home i la seva aparença amenaçadora. en aquest punt el monjo va demanar consell al seu guru i va rebre aquesta resposta : « la propera vegada que s'aparegui l'aranya, dibuixa una creu al seu ventre i després, després de reflexionar , agafa un ganivet i claval enmig d'aquesta creu. » l'endemà, el monjo va veure l'aranya , va dibuixar la creu i després va meditar . En el precís instant en què es disposava a clavar el ganivet, va mirar cap avall i, amb sorpresa , va veure la marca dibuixada amb guix sobre el seu propi melic. "

Què us suggereix a vosaltres?

diumenge, 14 de juny de 2015

Com triar el company de vida ideal

L'escriptora Clarissa Pinkola Estés va escriure aquest text aconsellant sobre com es pot trobar una parella per tota la vida. Em semblen consells molt valuosos i a tenir en compte:

1- Tria a algú com si fossis cec. Tanca els ulls i observa què pots sentir d'aquesta persona, de la seva gentilesa, la seva lleialtat, la seva comprensió, la seva devoció, la seva habilitat per ocupar-se de tu, la seva habilitat per cuidar de si mateix com un ser independent. En la nostra cultura ens basem molt en el que veiem amb els nostres ulls externs. Però quan mirem a des del nostre amor, és molt més important el que veiem amb els ulls tancats.

2- Tria a algú que tingui l'habilitat d'aprendre. Si hi ha alguna cosa que veritablement fa diferència entre un amant per a tota la vida i un de fugaç, és una persona que tingui l'habilitat d'aprendre. Diu el refrany “l'ignorant és poc tolerant”. Aquells que no poden aprendre coses noves, veure les coses amb una nova llum, ser curiosos sobre el món i sobre com funcionen les coses o les persones, sovint es tanquen i diuen. “No, això ha de ser així, d'aquesta manera” i per a una relació de tota la vida és millor estar amb algú que s'obri i es tanqui aprenent i evolucionant.

dilluns, 27 d’abril de 2015

Aquesta no sóc jo

Heu experimentat alguna vegada que algú us descrigui, us digui com sou i... no "dé ni una", que es diu en castellà?? Jo sí, sovint, des de petita. I m'ha fet mal això, mooolt mal! I des d'aquest mal, jo reaccionava amb agressivitat!! Ara he anat canviant la meva reacció gràcies a un procés de desenvolupament personal intens. Ara quan algú em nega i em col.loca o projecta una història, en la majoria dels casos, puc posar un límit i quedar-me tranquil.la que això que em fan arribar no sóc jo ni que això que diuen que faig no és el que estic fent. Aquesta persona, pel que sigui, no em veu, però jo sé qui sóc i com sóc. No sabeu quina pau que experimento. No haver-me de defensar de la negació i la projecció em fa poder estar amb la meva força i en pau. La violència i la destrucció ja no pinten res aquí. Un altre pas cap a deixar de simplement sobreviure i anar cap a disfrutar la vida.